Ara, que l’agret comença a florir

Manifest del nostre alcalde, Àlex Ruiz, pel 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià

Bon dia a totes i tots

El proper 14 de novembre s’acompliran 100 anys de la publicació, al diari “La Correspondencia de Valencia”, de la Declaració Valencianista. El document amb 8 bases que uns valencians amb visió de futur, com Ignasi Vilallonga o Maximilià Thous, entre d’altres, proclamaren a la societat. Un document que va expressar amb claredat la necessitat del poble valencià de posseir unes institucions i lleis pròpies i un govern efectiu que defensara els nostres interessos i la nostra cultura. No reclamaven un estatut d’autonomia, el que tenien en el cap era un estat compost o federal, fa 100 anys. En la Segona República i des de la denominada transició política de fa quaranta anys, es va manifestar clarament el particularisme valencià i ara seria l’hora d’actualitzar aquella declaració i fer esperonar un moviment reivindicatiu, transversal i inclusiu, en consonància amb altres pobles de l’Europa occidental que estan mostrant-se més decidits que nosaltres.

Benvolgudes bellreguardines i bellreguardins, hui celebrem que les nostres arrels són orgulloses i profundes, perque viure i lligar-nos a Bellreguard, és la nostra manera de ser i de dir-nos valencians i valencianes hui, 780 anys després que la nostra Senyera onejara per primera vegada al nostre Cap i Casal.

Aquesta fita, contribuïx a la declaració d’uns lligams que poble a poble, comarca a comarca, seguim ratificant el que durant segles s’havia expressat en veu baixa o en escrits que tenien molt poc a veure amb els sentiments. La Declaració Valencianista cobra plena vigència un segle després, quan hem recuperat molts dels instruments que ens servixen per establir relacions entre nosaltres, com és el cas de la nostra recuperada televisió pública i en valencià.

El nostre vehicle, el nostre motor, la nostra llengua, ha descrit realitats inimaginables, ha esdevingut la llengua més culta d’Europa, la que expressara els sospirs més profunds que tota persona podia entendre, des del segle XV. La nostra llengua ha donat paraules a l’amor i a la mort en la nit més fosca de l’ànima i en la llarga nit del nostre poble.

Perquè la llengua té màgia, la llengua configura realitats. Si Jaume I, el 1238, sols pot imaginar, l’entrada a València, el 9 d’octubre, aquesta imatge mental, cobra força, i entra gloriós i hi resta, per sempre més, entre les muralles de la ciutat i entre les cròniques dels Fets.

Aquestes realitats, s’expressen en grans prohoms, però també en les veus de les dones més ilustres, les que ens remetien paraules que ens arribaven directament al cor, perque escrivien a la nostra llengua. La llengua de Maria Beneyto, Montserrat Abelló, Maria Ibars, Carmelina Sánchez Cutillas, i tantes altres que han deixat la seua emprenta i ens han retractat com a poble. La mateixa Maria Ibars escrivia “tu em diries un secret que el temps amaga, com parlaven nostres avis / noble parla que era d’àngels / al nostre bressol formada / i que en cantar glòries pròpies / era el cor qui les cantava”.

També Josep Sou va imaginar una definició molt encertada dels valencians i valencianes: “Com si fos un pont, ara el trencadís enceta el joc compositiu i fràgil, convidant la imaginació de bastir un nou tità”.

Aquest trencadís és la societat valenciana, que amb la nostra heterogeneïtat, tenim el deure de conviure, tenim el dret d’acompassar els nostres òrgans i imbricar-los, com si d’un cos humà es tractara, on cada aparell fa les seues funcions, però totes treballen a una amb un sol objectiu: el de fer front a les adversitats i a qui tracta de redefinir amb liquidesa allò sòlid i que ha perdurat huit segles. Aquest tità ha de bregar amb els atacs foranis, amb la mirada interessada, mesetària i vertical. I ho farà amb dosis d’alegria i tendresa, perque aquest és el moment en que tot comença a funcionar, tot just, en aquest moment en què ens han deixat parlar, hem recuperat el poder de crear realitats.

Que el 9 d’Octubre no siga sols una data commemorativa, sinó el punt de partida per a aconseguir un demà més just on valencianes i valencians siguem escoltats i atesos com mereixem. Patim un finançament injust que impedix un desenvolupament econòmic i social al nostre poble adequat a la nostra situació i caràcter emprenedor; patim la persecució per fer valdre el nostre dret a usar la llengua pròpia, com va quedar clar amb les amenaces del delegat del govern per tindre els senyals escrits com el nostre poble, amb normalitat, entenem que hem de tindre; i patim un dèficit estructural alarmant sense infrastructures tan necessàries com una autovia lliure de peatge, el tren gandia-bellreguard-dénia o el corredor mediterrani. Problemes nous per a solucions velles: calla i paga. I no, és l’hora d’alçar la veu per a dir prou i fer-nos respectar. Però no tindrem èxit si no actuem de la mà tots: ciutadania, entitats i els partits, sabedors com som totes i tots d’uns problemes comuns i un diagnòstic semblant.

El 9 d’Octubre és la celebració per ser valencianes i valencians, però això s’ha de manifestar cada dia. Vos anime a què, entre tots i totes, ho intentem. Com deia el filòsof austríac Wittgenstein: “els límits del meu llenguatge, són els límits del meu món”. Creem eixe dia, regalant una mocadorà a qui més estimem, passant el dia amb les persones que configuren la nostra realitat, el nostre orgull de ser sempre poble i serà un “dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans”, i llavors parlarem de vida. Intentem-ho ara, que l’agret comença a florir als nostres bancals.

Moltes gràcies

Visca València!

 

Bellreguard (la Safor), País Valencià, 9 d’Octubre de 2018

Arxivat en: Nacional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *