Joan Pellicer, Fill Predilecte de Bellreguard

Joan Pellicer, metge i etnobotànic bellreguardí, ja és Fill Predilecte de Bellreguard. Així ha estat nomenat per unanimitat del Ple de l’Ajuntament de Bellreguard celebrat hui.

joan-pellicer

La corporació municipal amb Anna i Júlia, filles de Joan Pellicer i Bataller.

Tot seguit reproduïm la intervenció en la sessió plenària del portaveu del Grup Municipal de Compromís per Bellreguard, Àlex Ruiz:

Gràcies, senyor alcalde

Anna, Julieta -com et deia ton pare-, familiars i amistats de Joan, enhorabona. Enhorabona pel reconeixement, l’agraïment i l’estima que amb este nomenament l’Ajuntament de Bellreguard vol retre a Joan i el seu immens llegat. Enhorabona i, al mateix temps, gràcies.

Gràcies per l’honor i el privilegi de formar part d’esta corporació que va a nomenar fill predilecte del seu poble a un homenot com Joan Pellicer i Bataller, un jornaler de la cultura, com bé ja ha esmenat el regidor Jaume Borràs o, en resum, el botànic valencià més important des de Cavanilles, com també se’l qualifica. És, en tot cas, d’aquells que desmenteixen la dita aquella de «El sant, quan més lluny, més miraculós». No era un sant: era un científic. Tampoc eren miracles, era ciència. I allò més important: tots els elements de la seua màgia els tenia a mà. Posava en valor el que és nostre.

No vaig tindre la sort de conèixer personalment Joan. Quan dic «personalment» em referisc a emportar-me amb mi part de la seua saviesa després d’una bona conversa amb ell, com els va ocórrer a molts dels qui el van conèixer. Però sí que he conegut la persona pública, el divulgador audiovisual. L’homenot, que segons el Diccionari Normatiu Valencià és «l’home que destaca per la seua gran aportació intel·lectual, artística o cívica». Sense cap dubte, si algú mereix el qualificatiu i acompleix no un, sinó els tres requisits, -el d’intel·lectual, el d’artista i el cívic-, eixe és Joan Pellicer.

L’intel·lectual que proposava:

¿Seria tan difícil imaginar, junt a les encisadores i pulcres hortetes familiars i als bellíssims i ufanosos jardins particulars del poble i de la mar, unes sendes, unes séquies i uns camins igualment mirats i cuidats? I, ja posats a imaginar, tan fora de mare estaria destinar unes fanecades, per iniciativa particular o municipal, en el de l’Est o en Rodafam a recuperar un tros pur i exhuberant de la primitiva marjal de Bellreguard amb les seues aus, les seues flors i els seus samarucs i anguiles?

L’artista, entre molts d’altres, del Cant perdut:

On, digueu, digueu, a quin infern

ha anat a parar, sense culpa ni pecat,

l’olivera de la pujada de la mar,

el seu fullatge de plata, la seua ombra fina com un vel;

les llustroses moreres del camí de la Dula i del de l’Est

i aquell om gegant als portals de Rodafam?

Però on són els estius d’abans?

I la persona cívica i compromesa amb la seua terra, en totes les accepcions de la paraula: la que es xafa i la que es viu, la que definim i la que ens defineix. Com va deixar dit:

«dissortadament a mi em toca treballar un poquet amb una certa urgència perquè la cadena de transmissió oral del saber popular, no només etnobotànic si no a quasi tots els nivells, pràcticament està trencada»

El de Joan Pellicer ha estat un treball immens per a fer possible que el llegat de tot un poble puga sobreviure en uns temps on sabem més de determinats personatges i modes a cinc mil quilòmetres de casa, gràcies a un senzill clic, que de la riquesa etnològica i natural que tenim a cinc minuts. Per això, vull aprofitar perquè el reconeixement de l’Ajuntament de Bellreguard cap al seu fill predilecte no acabe ací ni en els actes programats per al mes d’abril. I anime als meus companys de corporació a que tirem endavant la publicació de la seua tesi doctoral «Recerques etnobotàniques al territori diànic o Comarques Centrals Valencians» que hores d’ara es pot descarregar des del web de la Universitat de València, però mereix sobradament que perdure en paper editada per l’ajuntament del seu poble.

Ja era hora que Bellreguard fóra agraït amb aquelles i aquells veïns que han portat o porten amb orgull el nom del nostre poble arreu. Que destaquen en qualsevol que siga la seua tasca i que amb això honoren Bellreguard i que, alhora, són un exemple, un espill on mirar-nos i una guia perquè comencem a protegir el nostre entorn més immediat. Per a protegir, cal estimar. I per a estimar, cal conèixer i comprendre i eixa crec que és, en resum, un dels aconseguiments de Joan Pellicer: donar-nos a conèixer, fer-nos comprendre, i amb això, aconseguir que estimem el nostre territori. Ara cal ser conseqüents i protegir-lo també.

Enhorabona de nou als familiars i gràcies a Joan Pellicer pel seu treball, sense cap dubte, tot un projecte vital.

 

Arxivat en: Comarcal, General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *